Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Ainhoa Resano’

Olors, plors, records, incertesa… i altres sensacions que es poden acumular en un senzill vagó de tren. El Museu d’història de la immigració de Catalunya permet fer un recorregut per aquesta experiència a través de la recreació del Sevillano – Barcelona-Término, un vagó de tren. Però, per què el museu ha optat per mantenir una exposició d’aquestes característiques? Cal aprofundir en els seus orígens i els de la ciutat; l’IMHiC va ser obert al públic l’any 2004 a Sant Adrià del Besòs (Barcelona). Una ciutat caracteritzada pel barraquisme i la confluència de migrants d’altres províncies d’Espanya i de l’interior de Catalunya que buscaven les promeses de la industrialització, la supervivència. El museu compta amb una sala d’exposicions permanents i una altra d’exposicions temporals. Tot l’edifici està enfocat a la comprensió de cultures alienes i el pas del temps. Avui dia es moltes persones tenen algun parent o coneixen algú que va emigrar a Catalunya durant els anys de la postguerra. Aquest bloc es centra en les migracions des de terres andaluses a les zones industrialitzades catalanes al llarg del segle XX.

Ver las imágenes de origen

En un país com Espanya en aquella època en què més de la meitat de la població es dedicava a les feines agrícoles, les succeïdes sèquies i l’endarreriment agrícola van deixar sense aliment a milers de famílies. Això va contribuir a augmentar la desigualtat entre el món rural i l’urbà. Aquesta va ser la situació que va empènyer a molts andalusos a deixar el territori de la seva infantesa i pujar als trens, que els portarien a una terra que s’expressava en una llengua diferent. L’impuls de supervivència va provocar la industrialització i urbanització de bona part de l’Estat. Aquest va ser possible gràcies a les migracions del camp a la ciutat, que van potenciar el desenvolupament industrial.

Catalunya no va trigar a ser el destí preferent, no només per les possibilitats laborals que podia oferir, sinó també per la seva proximitat amb França.

Moltes persones van marxar per buscar unes millors condicions de vida, tot hi això els anys de la postguerra van ser durs a tota Espanya, i Catalunya no se’n va salvar.  Cal remarcar que, igual que en diversos casos al llarg de la història, els migrants tenien el cap ple d’esperances i històries d’una terra millor, i és per això que decidien fer el pas.

Des de 1940 fins a principis dels 70, al voltant d’un milió i mig de persones procedents d’arreu d’Espanya van anar a viure a Barcelona. Es desplaçaven el realitzaven o bé a peu, en cotxe, autobús o fins i tot en vaixell des de les costes andaluses. El tren es va convertit en el medi de transport més utilitzat, especialment durant la dècada dels 50, a través d’aquest van arribar la nova generació que inundarien els carrers de la ciutat. Al  Museu d’Immigració de Catalunya hi podem trobar una replica d’un vagó dels trens que van circular durant aquella època, amb el nom de El Sevillano.

Durant la primera meitat del segle XX, la major part de la immigració provenia de zones properes a Catalunya, com València o Aragó, en canvi, a la segona meitat del segle XX, la zona d’immigració va canviar radicalment. La nova generació de migrants provenia  del sud d’Espanya, d’ Andalusia i Extremadura principalment, però també d’altres regions del país.

L’arribada a Catalunya especialment entre els anys 50 i 70 va ser una arribada massiva de gent pràcticament de totes les comunitats de la resta de l’estat. Majoritàriament va venir gent de les dues Castelles, Andalusia i la zona de Múrcia, però abans de la guerra civil la gent venia principalment d’Aragó i de València. Pràcticament de totes les comunitats. A Andalusia li deien el Catalán i els trens que venien de Galícia i Extremadura se’ls coneixia amb el nom de Shanghai i Botejara. Aquest fet va provocar el fenomen conegut com a interculturalitat, on diferents cultures provinents de diferents llocs entren en contacte. No podem confondre interculturalitat amb multiculturalitat, ja que aquest darrer terme només descriu l’existència de diferents cultures en un mateix lloc, però no fa referència al contacte entre aquestes.

El Trajecte

L’Estació de França es va convertir en el pòrtic d’accés a Barcelona, per a moltes de les persones que arribaven a Catalunya en el segle XX. Els vagons pintats de color verd els portaven a la “ciutat dels prodigis”. A l’andana van desembarcar prop de dos milions de persones; valents, emprenedors, necessitats i desesperats.

Fotografía feta per Ainhoa Resano el dia 25 de maig
Part posterior del vagó del Museu de la Immigració a Catalunya

Els trens creuaven tota la península en direcció al Mediterrani industrialitzat. Els passatgers, compartien durant hores un trajecte sobre les vies d’acer. Moltes persones van veure per primera vegada el mar des de les finestres del vagó. En els passadissos s’acumulava la gent més jove, que intercanviaven beguda i els contactes que tenien a la ciutat a la que es dirigien.

Molts dels viatgers veien Catalunya com un destí temporal, però no van trigar a fer-se amb els nous costums i la seva estada es va prolongar durant anys, la major part es va instal·lar definitivament. D’aquesta manera es fa formar el mestissatge que trobem avui dia pels carrers de la ciutat. Altra vegada, veiem molt present la interculturalitat i la creació, a partir de diferents cultures, d’una de nova. Hem de pensar que en l’estat tan vulnerable en què es trobava la gent que migrava, la reacció dels habitants locals no acostumava a ser de rebuig. La postguerra va ser una època molt difícil per a tothom que despertava un sentiment d’igualtat en molts casos.

Recórrer la península d’un extrem a un altre en molts casos durava més de 24 hores. Eren llargues travessies, en ocasions amb transbords i parades freqüents per falta d’energia.

Són molts els passatgers que es refereixen al viatge, com un viatge interminable a més de trist. Poc a poc i a mesura que milloraven les composicions, les locomotores i els traçats, el temps que trigava el tren en travessar la península es va anar escurçant.

Les estacions es van convertir en espais d’esbarjo per a estirar les cames o comprar aigua o menjar. Al seu voltant va créixer en aquella època un veritable mercat: van ser molt els venedors ambulants que es van instal·lar en les estacions per vendre subministres al passatgers que s’aturaven. També hi havia aiguaders que proveïen d’aigua a passatgers. Les andanes es van convertir en un lloc per fer negocis, ja fos a través de les finestres o sovint enlairant les mercaderies i els diners, algunes d’aquestes es quedaven enrere quan el tren tornava a posar-se en funcionament. Tots aquests punts de convergència entre migrants i locals i entre migrants i més migrants ens duu al fenomen de la diversitat cultural. Com bé recalca Barth a Grupos étnicos y sus fronteras, els processos per identificar grups socials o “ètnics” són l’autoadscripció i l’adscripció, els quals es manifesten contínua i simultàniament. Aquest doble procés el fem involuntàriament quan ens englobem dins d’un grup social, al que anomenem “nosaltres” i, per tant, tot aquell que no sigui com nosaltres, serà “vosaltres” o “els demés”. Barth era antiessencialista, per tant, no creia en les classificacions dels trets objectius. Aquesta visió de diversitat cultural descrita anteriorment amb Barth ha estat present al llarg de les dècades sota el punt de vista de l’etnocentrisme i l’evolucionisme (en la majoria dels casos). El protagonista sempre és el “jo” i, per tant, tot allò que sigui diferent serà “els altres”. Aquesta alteritat o identitat en funció dels altres l’han tractat també altres autors, com Boivin a La construcción del otro por la diferencia  i Leach a Nosotros y los demás.

El Sevillano, el Shangai i el Botejara, son els noms amb els quals el públic coneixia popularment els trens de llarg recorregut que travessaven la península de nord a sud i d’est a oest a mitjans del segle XX. Aquests són els veritables protagonistes que van fer possible les migracions en l’Espanya franquista.

El Sevillano

El Sevillano sortia de l’Estació de Santa Justa de Sevilla i traçava un llarg recorregut d’ aproximadament 30 h de durada.
Tenia 12 compartiments, però ja que es venien molt més dels bitllets dels seients que hi havia i com que la gent anava molt carregada, els espais quedaven molt reduïts, així doncs la gent ocupava tots els espais possibles, els passadissos, els espais de càrrega… Fent molt incòmode un viatge de 30 hores de durada sense cap mena de luxes (aire condicionat, calefacció…).

Fotografía feta per Ainhoa Resano el dia 25 de maig
Part interior del vagó del Museu de la Immigració a Catalunya

El Shangai

El Shangai era el tren que feia el recorregut de La Coruña-Vigo a Barcelona. Aquí a Catalunya, durant molts anys, acabava el seu recorregut en l’estació del Nord.

El viatge era un trajecte llarg. En molts casos travessar la península durava gairebé 24 hores. Les nits eren llargues, la foscor feia créixer la impaciència dels nens i la incertesa dels grans. Era el moment de baixar la veu i procurar descansar, però també de fer confidències i de parlar de pors i esperances.

DD (77) 1964 “Pasé la noche hablando con una mujer que subió en Chinchilla, ella viajaba con un hermano y venía también a servir a Barcelona. Le conté cosas que nunca le he explicado a nadie y nunca más la he vuelto a ver”

Moltes persones procedents de terres interiors descobrien el mar en aquest llarg viatge. Al final d’una llarga nit, el tren vorejava la costa, acompanyats d’un fort murmuri, tothom s’apilonava en les finestres i per primera vegada en tot el trajecte es veia el Mediterrani, brillant amb la primera llum del dia, immens entre túnels i riscos, convertit en el símbol del nou paisatge sobre el qual es construirà una nova vida.

No és sorprenent que s’acabés creant una especie d’ordre per abandonar la pròpia terra i viatjar a buscar sort. El marit acostumava a ser el primer en embarcar-se en aquesta “aventura”. Un cop hagués aconseguit una feina i un lloc on residir es portava a la família que havia deixat enrere, normalment sota la protecció d’altres familiars. Aquesta va ser la forma d’actuar e moltes famílies. També s’acostumava a enviar als fills i filles joves a la ciutat, aquests se’ls acostumava a deixar a càrrec d’algun parent o conegut que ja s’hagués instal·lat o que viatjaria amb ells.

No és sorprenent que s’acabés creant una especie d’ordre per abandonar la pròpia terra i viatjar a buscar sort. El marit acostumava a ser el primer en embarcar-se en aquesta “aventura”. Un cop hagués aconseguit una feina i un lloc on residir es portava a la família que havia deixat enrere, normalment sota la protecció d’altres familiars. Aquesta va ser la forma d’actuar e moltes famílies. També s’acostumava a enviar als fills i filles joves a la ciutat, aquests se’ls acostumava a deixar a càrrec d’algun parent o conegut que ja s’hagués instal·lat o que viatjaria amb ells.

És molt freqüent que, al analitzar fredament les dades de les migracions interiors espanyoles durant els anys de postguerra, notem que les xifres es disparen estrepitosament. Però, com deia Evans-Pritchard, hem de pensar sempre en els fets històrics d’aquestes migracions. És evident que no podrem entendre mai una cultura, com la que va sorgir arrel de la interculturalitat entre migrants i locals, sense entendre abans la seva història (Particularisme històric, Franz Boas).

Entre els anys 50, aproximadament més de 15.000 persones van ser retornades als seus llocs d’origen. Les lleis franquistes no afavoreixen les migracions interiors, però com que aquestes eren tan abundants, als anys 60 la repressió franquista no va aconseguir disminuir les migracions d’aquesta manera, els controls que s’encarregaven de determinar qui entrava i qui no, van anar desapareixent.

Després de gairebé 30 hores de viatge el tren arribava a l’estació de França i esdevenia per una banda una escena d’alegria i esperança on la gent abraçava, amb llàgrimes als seus ulls, als familiars i, per l’altra, i sent aquesta més fosca, una escena d’incertesa i por per aquells que trepitjaven la ciutat per primer cop.

Fotografía feta per Ainhoa Resano el dia 25 de maig
Imatge a una fotografia exposició del Museu de la Immigració a Catalunya

Conclusions

Tot l’assumpte de les migracions massives internes que van succeïr durant els anys de postguerra ens porta a un seguit de preguntes sense resposta; parlem d’interculturalitat com a convergència de diferents cultures de les quals una acostuma a ser local i, les altres, immigrants. Tot i així, si tenim en compte totes les migracions que han tingut lloc a Espanya al llarg dels anys, ens adonem de que, realment, el concepte de “local” i “immigrant” és molt ambigu, ja que els locals van ser també immigrants en el seu moment i, els immigrants andalusos de la postguerra són actualment locals. És interessant preguntar-nos on està la línia temporal que ens defineix com a locals o com a immigrants. Els fills actuals dels andalusos emigrants són considerats locals o immigrants?

Un altre punt important a tractar és l’etnocentrisme. Si canviem el focus dels immigrants als catalans que es van veure gairebé inundats d’andalusos i d’altres migrants interiors, aquests els consideraven com a “vosaltres”, “altres” pel seu origen o com a “nosaltres” en el sentit de víctimes de la postguerra o, per exemple, part d’un mateix grup, part d’Espanya, en aquest cas?

Així doncs, podem extreure diverses conclusions de la visita al IMHiC. D’una banda, la importància de la creació d’un museu de la immigració en una ciutat com és Sant Adrià del Besòs, justament creada a partir dels moviments migratoris. D’altra banda, el fet que tota l’exposició del tema es trobi en un únic vagó de tren ens fa plantejar-nos que no es necessiten grans espais per a que es produeixin grans fets antropològics, sinó que en un espai tan reduït hi caben els dubtes, la por i tot el que un conjunt de gent deixa enrere en un punt de la seva vida. A més a més, ens convida a establir paral·lelismes entre aquest esdeveniment i les nostres vides quotidianes. Nosaltres com a estudiants agafem el tren per viatges amb retorn i no ens podem posar completament en la pell d’una situació com aquesta que implica abandonar per complet la nostra vida, casa i part de la família per emprendre un nou camí. Un camí que no se sap on acabarà ni com, només se sap per què s’està fent. Així doncs, els moviments migratoris de tot tipus impliquen contextualitzacions molt diverses que nosaltres percebem des d’una posició “privilegiada”.

Ver las imágenes de origen

Bibliografia

MhiC | Museu d’història de la immigració de Catalunya. [en línea], [sin fecha]. [Consulta: 4 junio 2019]. Disponible en: http://www.mhic.net/.

Leach, Edmund (1967) “Nosotros y los demás”, en Un mundo en explosión. Editorial Anagrama, Barcelona.

Barth, F. (1966) “Los grupos étnicos y sus fronteras”, La organización social de las diferencias culturales.

Read Full Post »